Linus and Lucy

D'un temps ençà, quan em ve de gust sentir bona música mentre treballo a la feina, davant la pantalla de l'ordinador, sintonitzo RadioParadise, una ràdio musical d'internet. Un dels avantatges de les ràdios d'internet és que tens accès inmediat a tot tipus d'informació sobre la cançó que sona: amb un clic a la plana web se't mostra la llista dels últims temes emesos, amb un nou clic a la cançó que vulguis se t'endú a l'àlbum i, amb un clic més, et porta a l'amazon.com o quasevol altre tenda on poder comprar el disc. Com canvien el temps...

Va ser a RadioParadise doncs, on vaig sentir una melodia que tenia ja quasi oblidada en algun calaix ple de pols de la meva pèssima memòria. Es tractava d'una de les cançons que apareix en un especial d'en Charlie Brown que acostumen (o acostumaven) a posar per la televisió quan s'apropa nadal. Una melodia jazzy que tenia internament catalogada com una d'aquelles que algun dia tenia que buscar i que gràcies a la xarxa --clic,clic,clic-- ja tinc al sarró:

Lucy and Linus [mp3 (4,7MB)]

La cançó la va escriure en Vince Guaraldi l'any 1965. Jo però, me l'imagino tocada pel Schroeder amb la Lucy recolzada sobre el piano...

Comparant en Charlie Brown i companyia amb la majoria de tires còmiques que hem llegit d'uns anys cap aquí --Calvin i Hobbes per exemple--, o fins i tot amb coetanis com la Mafalda, és inevitable trobar-hi una mirada més càndida i naïf: l'aparent felicitat de l'amèrica dels 60 i 70, la dels nens que creixen en una societat amb un fort sentit de la comunitat, de l'amistat, de la fe en les persones i que, malgrat tot, són uns grans solitaris. Ara bé, qui no s'ha identificat mai amb el perdedor d'en Charlie Brown? o no ha tingut mai un mocador blau? o no ha tingut por d'una gran carbassa?

Jo, veient com van les coses aviat demanaré hora a la consulta de la Lucy...

Doomsday book

Ahir vaig acabar de llegir el Doomsday book, de la Connie Willis. Buscant la referència del llibre a Internet, acabo de veure que n'existeix una traducció al castellà: El libro del Día del Juicio Final (bo saber-ho...).
Resulta que, coincidint amb una època de fam de llibres de ciència-ficció, vaig topar-me amb una entrevista a en Miquel Barceló, un dels gurus --o el guru-- d'aquest gènere al nostre país, on es deia que

Miquel Barceló reflexiona cuando se le pide que enumere las a su gusto mejores novelas de los diez últimos años. "Hyperion, de Simmons; El libro del día del juicio final, de Willis; Cryptonomikon, de Neil Stephenson (que publicaré en febrero)".

Sense cap mena de mania m'he deixat endur pel seu consell i, després de devorar Hyperion (que deixaré que algú altre comenti) he seguit amb el Doomsday book. La veritat és que, a priori, el tema del llibre --un viatge a través del temps-- no m'atreia massa, però, per sort, no vaig desistir a les primeres de canvi. El recomano fervorosament. No és només un d'aquells llibres que t'enganxa de bon començament, si no que, a més, és capaç d'alliberar algun d'aquells moments de reflexió, de mirada d'alçada, que només ens regalen els grans llibres de ciència ficció [Nota: algun dia, al bloc, hem d'elaborar entre tots una llista dels grans de ciència ficció, aquesta literatura tant de gènere que diuen alguns...].
La situació de partida és la següent: Kivrin, una estudiant d'història de l'any 2048, és enviada a fer un treball de camp a l'anglaterra del segle XIV, tot just abans que hi arribi la pesta negra. De fet, si exceptuem el fet que es realitza un viatge a través del temps, el llibre presenta pocs dels típics components d'un llibre de ciència-ficció. Jo l'etiquetaria millor com a ficció històrica.
En fi, un llibre entretingut, amb uns personatges ben dibuixats, una trama hàbilment teixida i que traspúa un grau generòs d'humanitat.

Pollastre sense espines

Fo poc, a Bonavista (TGN) , vaig veure un cartell d'allò més surrealista. Estic per fer-li una foto si torno a passar-hi. Amb més raó ara que he descobert el projecte fotogràfic Cartele:

Proyecto Cartele es un archivo colectivo de fotografías que registran lo insólito, lo asombroso y lo cómico en carteles, afiches y diversos tipos de comunicación espontánea de la vía pública.

Llibres: Crypto

Aquestes vacances m'he acabat de llegir Crypto d'en Stephen Levy: un paio que escriu sobre noves tecnologies i que ja havia escrit, entre d'altres, un fantàstic llibre sobre els primer temps de la computació personal que vaig llegir amb molt de gust fa uns anys: Hackers. Crypto parla de la revolució provocada per la invenció de la criptografia de clau pública en el món de les comunicacions i la privacitat individual. La primera meitat del llibre, la més interessant, ens presenta els esforços i penúries (literalment) d'en White Diffie i en Martin Hellman per investigar noves formes de criptografia, un tema gairabé tabú i controlat per l'omnipresent NSA (National Security Agency) durant el anys 70, i que els va conduir al descobriment de la criptografia de clau pública. En els seus llibres, Levy s'esforça sempre en mostrar-nos la vessant més humana, l'esperit motor que imbueix els seus personatges, elevats a la categoria d'herois. A Crypto, potser n'abusa una mica, d'aquest estil, tot sigui dit. Uns altres herois que apareixen al llibre són, com no, el trio Rivest-Shamir-Adleman, els matemàtics que formularen l'algoritme que porta el seu nom (RSA) i que fou la primera implementació pràctica de l'esquema Diffie-Hellman. Es tracta del famós algoritme basat en la complexitat del problema de la factorització de grans números. Més endavant, ja als 80, el llibre ens presenta tot un persontage, en Phil Zimmermann. Creador del PGP, el popular programa per xifrar correu electrònic personal mitjançant RSA que va distribuir gratuïtament per tot el món gràcies a la naixent Internet, saltant-se totes les patents i regulacions d'exportació nord-americanes. De fet això el va portar a ser encausat per delicte de tràfic d'armes pel govern dels USA (pel govern nord-americà la criptografia és un tema molt sensible).

Mentre que la primera meitat del llibre és prou interessant, la segona és francament aburrida, ja que es repeteix molt i redunda en els mateixos arguments i temes un cop i un altre. En resum: un llibre regular, però al mateix temps una font interessant per conèixer des d'un altre punt de vista, més humà, els persontges darrera la revolució criptogràfica d'aquests últims anys.
Això si, el llibre no conté cap fòrmula. A nivell personal això em va frustar una mica ja que sovint tanta metàfora em posava una mica nerviós. Per compensar, ja m'he agenciat el referent clàssic del tema: Applied Cryptography: Protocols, Algorithms, and Source Code in C amb tots els detall tècnics...

[Per cert, el millor llibre per fer una primera cabussada (per tots el públics) a l'interessant món de la criptografia és el llibre d'en Simon Singh: The code book. Desconec si n'existeix traducció al català/castellà, del seu anterior llibre sí que n'hi havia.]

Torre de 8 neta

Aquest últim Sant Fèlix (festa major a Vilafranca del Penedès), els Castellers de Vilafranca van carregar la torre de vuit neta, un castell de màxima dificultat que encara no s'ha descarregat mai (és l'únic castell que havent-se carregat no s'ha pogut descarregar). I de fet, veient com va anar el castell molts dels presents a la plaça vam sortir convençuts que mai la veurem descarregada. La torre va pujar lenta i sincronitzadament, amb una finor i tècnica que els va permetre arribar a muntar un tronc completament estàtic davant la mirada enmudida de les 10.000 persones presents a plaça. Ara bé, un cop l'aleta (l'anxaneta) va carregar el castell, les petites oscil·lacions es van amplificar i finalment desequilibrar la construcció de manera fulminant. Es tracta d'un castell que sembla desafiar les lleis de la física i que no permet cap mena de defensa.

Torre de vuit neta. Sant Fèlix 2004

La torre de vuit neta s'ha carregat, amb aquesta, només quatre cops. Les tres anteriors van ser al 1999 i al 2000 (foto) pels mateixos Castellers de Vilafranca i també al 2000 (foto) per la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Recodo també que al Vendrell, ja fa anys, la Colla Joves dels Xiquets de Valls la va arribar a provar a la plaça Vella per la fira.

Primer post

Aquesta és la primera anotació del bloc. Esperem que en vinguin força més...