Música, cultura i productes

Fa poc vaig caçar un fragment d'un reportatge televisiu sobre el fenòmen de la descàrrega il·legal de música per Internet realitzat per una cadena francesa. Els pobres productors estaven aclaparats, si la cosa continua a aquest ritme, aviat no es podrà produir més música (sic). En canvi, un músic francès afirmava, amb tota la raó del món, que quan la cultura era transformada i tractada com un producte, deixava, precisament, de ser cultura.
Potser caldria recordar a tots aquests senyors que ara es posen les mans al cap, que la creació musical és molt anterior al primer disc editat. Tot i que crec que això és una obvietat per gairebé tothom. No cal dir noms. A més, un músic es pot guanyar bé al vida cobrant pels seus concerts, no? Em pregunto quina deu ser la principal font d'ingressos de la majoria d'intèrprets de música clàssica. Dubto que siguin els discos compactes.
Un escenari on els músics produïssin música lliurement per la xarxa i es guanyessin les garrofes amb les actuacions en directe no em sembla un linxament de la professió (encara més després de sentir que els U2 cobren 60€/entrada pel concert a BCN d'aquest estiu.) A més, estic segur que en un mercat tan obert i democràtic (on no es podrien pagar megacampanyes publicitàries) la qualitat emergiria com no ho fa precisament ara.

Només ens falta que la SGAE cobri un cànon per cada CD/DVD verge que comprem (i segur que ben aviat ho faran amb els discs durs) en compensació per tots els mil·lions que deixen de guanyar els nostres esforçats productors. És un escàndol.