Tocant al Panoràmic

Dues hores amb l'Alan Moore

2005-02-17T22:44:00.000+01:00

Sucosa entrevista a l'Alan Moore --reverència--, un dels millors guionistes del còmic anglosaxó (amb el permís dels senyors Gaiman i Morrison).

Bloc de pinyes

2005-01-31T14:07:00.000+01:00

No és gaire normal trobar-se amb el bloc d'un cap de pinyes d'una colla castellera. Això no vol dir que no existeixi. A El llarg camí d'un tècnic de pinyes, un dels tècnics de pinyes dels Minyons de Terrassa promet fer un seguiment de la seva feina durant tota la temporada. Li desitjo molta sort (no serà fàcil!) Precisament els Minyons han estat una de les colles que més nous elements han aportat al treball i assaig casteller aquests últims anys. Serà interessant fer un seguiment del bloc.

Wishlist

2005-01-31T11:27:00.000+01:00

Finalment m'he decidit a crear la meva Wishlist a l'amazon.com. Després de comprar-hi ininterrompudament des de 1999, crec que ja era hora. Una wishlist és una llista amb els productes que voldries comprar a l'amazon i de moment no pots. Si algun amic o familiar no sap que regalar-te, pot fer que rebis algun dels items de la llista, seleccionant-lo i tirant de Visa. Tot plegat una passeta endarrere més en l'ardu camí a la felicitat que representa l'absència de desig.

Música, cultura i productes

2005-01-28T09:33:00.000+01:00

Fa poc vaig caçar un fragment d'un reportatge televisiu sobre el fenòmen de la descàrrega il·legal de música per Internet realitzat per una cadena francesa. Els pobres productors estaven aclaparats, si la cosa continua a aquest ritme, aviat no es podrà produir més música (sic). En canvi, un músic francès afirmava, amb tota la raó del món, que quan la cultura era transformada i tractada com un producte, deixava, precisament, de ser cultura.
Potser caldria recordar a tots aquests senyors que ara es posen les mans al cap, que la creació musical és molt anterior al primer disc editat. Tot i que crec que això és una obvietat per gairebé tothom. No cal dir noms. A més, un músic es pot guanyar bé al vida cobrant pels seus concerts, no? Em pregunto quina deu ser la principal font d'ingressos de la majoria d'intèrprets de música clàssica. Dubto que siguin els discos compactes.
Un escenari on els músics produïssin música lliurement per la xarxa i es guanyessin les garrofes amb les actuacions en directe no em sembla un linxament de la professió (encara més després de sentir que els U2 cobren 60€/entrada pel concert a BCN d'aquest estiu.) A més, estic segur que en un mercat tan obert i democràtic (on no es podrien pagar megacampanyes publicitàries) la qualitat emergiria com no ho fa precisament ara.

Només ens falta que la SGAE cobri un cànon per cada CD/DVD verge que comprem (i segur que ben aviat ho faran amb els discs durs) en compensació per tots els mil·lions que deixen de guanyar els nostres esforçats productors. És un escàndol.

Una selecció de ciència ficció.

2004-11-24T10:30:00.000+01:00

Una amiga m'ha demanat que li fés una llista de llibres de ciència ficció que siguin, sempre en la mesura personal, és clar, recomanables. De fet, a la web és fàcil trobar articles o llistes que responen, infinitament millor que nosaltres, aquesta qüestió.
Es tracta doncs, d'una llista del tot subjectiva, desordenada i limitada a la petita fracció de llibres d'aquesta temàtica que haguem pogut llegir. S'accepten (i es desitgen) les contribucions (via comentaris) d'altres lectors, amb les quals aniré actualitzant la llista.

Los Desposeídos / The Dispossesed
Ursula K. Le Guin

La fi de la infantesa (Plenil·luni) / El fin de la Infancia / Childhood's End
Cánticos de la lejana tierra / The Songs of Distant Earth
Arthur C. Clarke

La Última y la Primera Humanidad / Last and the First Men
Hacedor de Estrellas / StarMaker
Olaf Stapledon

Solaris (Plenil·luni) / Solaris
Stanislaw Lem

Duna (Plenil·luni) / Dune / Dune
Frank Herbert

El Juego de Ender / Ender's Game
Maestro Cantor / Songmaster
Orson Scott Card

Hyperion / Hyperion

Dan Simmons

Las estrellas mi destino / The Stars My Destination

Alfred Bester

El libro del día del juicio final / Doomsday Book

Connie Willis

Los Robots / The Complete Robot

Isaac Asimov

Les Cròniques Marcianes / Las Crónicas Marcianas / The Martian Chronicles

Ray Bradbury

L'home dins el laberint / El Hombre en el Laberinto / The Man in the Maze

Robert Silverberg

Les Cosmicòmiques / Las Cosmicómicas

Italo Calvino

Els androides somien xais elèctrics ? / ¿ Sueñan los androides con ovejas eléctricas ? / Do androids dream o electric sheep ?

Philip K. Dick

Marte Rojo / Red Mars
Antártida / Antartica

Kim Stanley Robinson

1984 / 1984 /Nineteen Eighty-four

George Orwell

Las Puertas de Anubis / The Anubis Gates

Tim Powers

De moment.
Actualitzat 25-11-2004.
Actualitzat 26-11-2004.

El DEC al Firefox

2004-11-16T11:16:00.000+01:00

Com molts ja sabreu, acaba de sortir la versió 1.0 del navegador web Firefox, de la fundació Mozilla. A més, us el podeu descarregar traduït ja al català a SoftCatalà. Una de les característiques d'aquest magnífic navegador és la capacitat d'afegir i crear extensions que permeten incorporar tot tipus de funcionalitats a l'aplicació base. Com que una de les coses que més faig és consultar el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, he creat un plugin per poder afegir el diccionari a la barra de cerca que porta el Firefox. Normalment aquesta barra l'utilitzo per consultar ràpidament el Google.

Per instalar el plugin al vostre Firefox només cal que aneu a la pàgina Instal·lar l'extensió pel Diccionari EC (no sé perquè el blogger no em deixa executar javascript als posts...)

La resta de diccionaris catalans en línia: el DIEC i l'Alcover-Moll no resulten tant útils (si menys no per mi, és clar) com el DEC, sobretot pel fet que si una paraula no existeix no retornen cap resultat mentre que aquest últim retorna una llista amb d'altres paraules semblants.

Actualització: Resulta que si teniu el Firefox en català, el plugin pel DEC ja el teniu. Com que jo vaig amb la versió anglesa no me n'havia adonat...

Orgue de gats

2004-11-15T15:52:00.000+01:00

Algú va preguntar d'on va sorgir l'expressió 'un orgue de gats' i en va rebre la crua resposta (gent amb gats a casa, absteniu-vos.)

Al Tibet, encara avui dia, els gats són considerats com semidéus.
A Egipte, eren criats, especialment per als sacrificis i la cacera d´ànecs, i deïficats.
A la França medieval se´ls titllava de representants del dimoni.
A Occident, del s.XV al XVII, els gats van ser turmentats i torturats de mil maneres: llançats des de dalt de torres, penjats, aparedats o enterrats vius als fonaments de les cases i dels castells per conjurar la mala sort i allunyar el dimoni.
Una tradició medieval va inventar un instrument musical molt particular: l´orgue de gats. Consistia a disposar una colla de gats en una capsa amb forats per on es feia passar les cues dels pobres animals. La questió era estirar-les violentament o clavar-hi alguna punxa per provocar miols aguts de dolor o de por.
A l´Edat Mitjana, després de les primeres croades, els gats que es cremaven de viu en viu representaven els àrabs i el dimoni. Per Sant Joan es ficaven gats en sacs de roba o en bótes que es penjaven sobre la foguera. La gent, fent gatzara, esperava que el sac o la bóta es trenquessin i els gats caiguessin a la foguera. Quan els animals fugien encesos i xisclant, el joc consistia a saltar per sobre i picar de mans, amb la satisfacció de veure el mal, els àrabs i el dimoni junts, reduïts a no-res. Un cop conjurat el mal, la collita que començava havia de ser excel·lent per força. Les actuals fogueres de Sant Joan provenen d´aquest costum sinistre, cosa que demostra que les mentalitats evolucionen.

Partidet

2004-11-12T09:38:00.000+01:00

El gosset va riure

2004-11-08T16:54:00.000+01:00

Finalment, ja tenim aquí el darrer número --el de tardor-- del gosset va riure. Tant sentir parlar de les proeses poètiques d'en Sorescu ja m'havia fet pensar que potser els soferts cuidadors del gosset no voldrien pas allibera-lo! :-)

Carta a Hipàtia

2004-10-01T10:17:00.000+02:00

En motiu de la presentació de les traducció al català i castellà de la llicència Creative Commons al català i castellà, se li va demanar al Carlos Sanchez Almeida que preparés un text per l'ocasió. Avui l'ha penjat al seu bloc amb el títol de Carta a Hipàtia. Val la pena llegir-lo.

Linus and Lucy

2004-09-30T22:21:00.000+02:00

D'un temps ençà, quan em ve de gust sentir bona música mentre treballo a la feina, davant la pantalla de l'ordinador, sintonitzo RadioParadise, una ràdio musical d'internet. Un dels avantatges de les ràdios d'internet és que tens accès inmediat a tot tipus d'informació sobre la cançó que sona: amb un clic a la plana web se't mostra la llista dels últims temes emesos, amb un nou clic a la cançó que vulguis se t'endú a l'àlbum i, amb un clic més, et porta a l'amazon.com o quasevol altre tenda on poder comprar el disc. Com canvien el temps...

Va ser a RadioParadise doncs, on vaig sentir una melodia que tenia ja quasi oblidada en algun calaix ple de pols de la meva pèssima memòria. Es tractava d'una de les cançons que apareix en un especial d'en Charlie Brown que acostumen (o acostumaven) a posar per la televisió quan s'apropa nadal. Una melodia jazzy que tenia internament catalogada com una d'aquelles que algun dia tenia que buscar i que gràcies a la xarxa --clic,clic,clic-- ja tinc al sarró:

Lucy and Linus [mp3 (4,7MB)]

La cançó la va escriure en Vince Guaraldi l'any 1965. Jo però, me l'imagino tocada pel Schroeder amb la Lucy recolzada sobre el piano...

Comparant en Charlie Brown i companyia amb la majoria de tires còmiques que hem llegit d'uns anys cap aquí --Calvin i Hobbes per exemple--, o fins i tot amb coetanis com la Mafalda, és inevitable trobar-hi una mirada més càndida i naïf: l'aparent felicitat de l'amèrica dels 60 i 70, la dels nens que creixen en una societat amb un fort sentit de la comunitat, de l'amistat, de la fe en les persones i que, malgrat tot, són uns grans solitaris. Ara bé, qui no s'ha identificat mai amb el perdedor d'en Charlie Brown? o no ha tingut mai un mocador blau? o no ha tingut por d'una gran carbassa?

Jo, veient com van les coses aviat demanaré hora a la consulta de la Lucy...

Doomsday book

2004-09-16T18:21:00.000+02:00

Ahir vaig acabar de llegir el Doomsday book, de la Connie Willis. Buscant la referència del llibre a Internet, acabo de veure que n'existeix una traducció al castellà: El libro del Día del Juicio Final (bo saber-ho...).
Resulta que, coincidint amb una època de fam de llibres de ciència-ficció, vaig topar-me amb una entrevista a en Miquel Barceló, un dels gurus --o el guru-- d'aquest gènere al nostre país, on es deia que

Miquel Barceló reflexiona cuando se le pide que enumere las a su gusto mejores novelas de los diez últimos años. "Hyperion, de Simmons; El libro del día del juicio final, de Willis; Cryptonomikon, de Neil Stephenson (que publicaré en febrero)".

Sense cap mena de mania m'he deixat endur pel seu consell i, després de devorar Hyperion (que deixaré que algú altre comenti) he seguit amb el Doomsday book. La veritat és que, a priori, el tema del llibre --un viatge a través del temps-- no m'atreia massa, però, per sort, no vaig desistir a les primeres de canvi. El recomano fervorosament. No és només un d'aquells llibres que t'enganxa de bon començament, si no que, a més, és capaç d'alliberar algun d'aquells moments de reflexió, de mirada d'alçada, que només ens regalen els grans llibres de ciència ficció [Nota: algun dia, al bloc, hem d'elaborar entre tots una llista dels grans de ciència ficció, aquesta literatura tant de gènere que diuen alguns...].
La situació de partida és la següent: Kivrin, una estudiant d'història de l'any 2048, és enviada a fer un treball de camp a l'anglaterra del segle XIV, tot just abans que hi arribi la pesta negra. De fet, si exceptuem el fet que es realitza un viatge a través del temps, el llibre presenta pocs dels típics components d'un llibre de ciència-ficció. Jo l'etiquetaria millor com a ficció històrica.
En fi, un llibre entretingut, amb uns personatges ben dibuixats, una trama hàbilment teixida i que traspúa un grau generòs d'humanitat.

Pollastre sense espines

2004-09-16T10:25:00.000+02:00

Fo poc, a Bonavista (TGN) , vaig veure un cartell d'allò més surrealista. Estic per fer-li una foto si torno a passar-hi. Amb més raó ara que he descobert el projecte fotogràfic Cartele:

Proyecto Cartele es un archivo colectivo de fotografías que registran lo insólito, lo asombroso y lo cómico en carteles, afiches y diversos tipos de comunicación espontánea de la vía pública.

Llibres: Crypto

2004-09-08T11:30:00.000+02:00

Aquestes vacances m'he acabat de llegir Crypto d'en Stephen Levy: un paio que escriu sobre noves tecnologies i que ja havia escrit, entre d'altres, un fantàstic llibre sobre els primer temps de la computació personal que vaig llegir amb molt de gust fa uns anys: Hackers. Crypto parla de la revolució provocada per la invenció de la criptografia de clau pública en el món de les comunicacions i la privacitat individual. La primera meitat del llibre, la més interessant, ens presenta els esforços i penúries (literalment) d'en White Diffie i en Martin Hellman per investigar noves formes de criptografia, un tema gairabé tabú i controlat per l'omnipresent NSA (National Security Agency) durant el anys 70, i que els va conduir al descobriment de la criptografia de clau pública. En els seus llibres, Levy s'esforça sempre en mostrar-nos la vessant més humana, l'esperit motor que imbueix els seus personatges, elevats a la categoria d'herois. A Crypto, potser n'abusa una mica, d'aquest estil, tot sigui dit. Uns altres herois que apareixen al llibre són, com no, el trio Rivest-Shamir-Adleman, els matemàtics que formularen l'algoritme que porta el seu nom (RSA) i que fou la primera implementació pràctica de l'esquema Diffie-Hellman. Es tracta del famós algoritme basat en la complexitat del problema de la factorització de grans números. Més endavant, ja als 80, el llibre ens presenta tot un persontage, en Phil Zimmermann. Creador del PGP, el popular programa per xifrar correu electrònic personal mitjançant RSA que va distribuir gratuïtament per tot el món gràcies a la naixent Internet, saltant-se totes les patents i regulacions d'exportació nord-americanes. De fet això el va portar a ser encausat per delicte de tràfic d'armes pel govern dels USA (pel govern nord-americà la criptografia és un tema molt sensible).

Mentre que la primera meitat del llibre és prou interessant, la segona és francament aburrida, ja que es repeteix molt i redunda en els mateixos arguments i temes un cop i un altre. En resum: un llibre regular, però al mateix temps una font interessant per conèixer des d'un altre punt de vista, més humà, els persontges darrera la revolució criptogràfica d'aquests últims anys.
Això si, el llibre no conté cap fòrmula. A nivell personal això em va frustar una mica ja que sovint tanta metàfora em posava una mica nerviós. Per compensar, ja m'he agenciat el referent clàssic del tema: Applied Cryptography: Protocols, Algorithms, and Source Code in C amb tots els detall tècnics...

[Per cert, el millor llibre per fer una primera cabussada (per tots el públics) a l'interessant món de la criptografia és el llibre d'en Simon Singh: The code book. Desconec si n'existeix traducció al català/castellà, del seu anterior llibre sí que n'hi havia.]

Torre de 8 neta

2004-09-07T23:24:00.000+02:00

Aquest últim Sant Fèlix (festa major a Vilafranca del Penedès), els Castellers de Vilafranca van carregar la torre de vuit neta, un castell de màxima dificultat que encara no s'ha descarregat mai (és l'únic castell que havent-se carregat no s'ha pogut descarregar). I de fet, veient com va anar el castell molts dels presents a la plaça vam sortir convençuts que mai la veurem descarregada. La torre va pujar lenta i sincronitzadament, amb una finor i tècnica que els va permetre arribar a muntar un tronc completament estàtic davant la mirada enmudida de les 10.000 persones presents a plaça. Ara bé, un cop l'aleta (l'anxaneta) va carregar el castell, les petites oscil·lacions es van amplificar i finalment desequilibrar la construcció de manera fulminant. Es tracta d'un castell que sembla desafiar les lleis de la física i que no permet cap mena de defensa.

Torre de vuit neta. Sant Fèlix 2004

La torre de vuit neta s'ha carregat, amb aquesta, només quatre cops. Les tres anteriors van ser al 1999 i al 2000 (foto) pels mateixos Castellers de Vilafranca i també al 2000 (foto) per la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Recodo també que al Vendrell, ja fa anys, la Colla Joves dels Xiquets de Valls la va arribar a provar a la plaça Vella per la fira.

Primer post

2004-09-07T16:20:00.000+02:00

Aquesta és la primera anotació del bloc. Esperem que en vinguin força més...